Autor: María Lapiedra, estudiant Erasmus l’any 2005-2006.

L’any 2018, el programa Erasmus va complir 30 anys. I la Unió Europa va calcular llavors que més d’un milió de xiquets havien nascut d’aqueixes relacions, la primera generació de bebés europeus. Tant és així, que aqueix mateix informe apuntava que un de cada tres estudiants va trobar parella en el programa d’intercanvi. Parelles mixtes de dues nacionalitats que es van conéixer en altres destinacions i que han consolidat aquesta pertinença europea més que qualsevol altra iniciativa política.

L’amor, efectivament, mou muntanyes, trenca prejudicis, acosta persones i genera unes relacions personals que poques qüestions polítiques o de creences poden trencar. I això ens fa sentir-nos partícips d’una comunitat major, on no hi ha francesos, italians, grecs, alemanys o espanyols. Tots som el mateix. Tots riem del mateix i ens entenem de la mateixa forma, afegint, això sí, una mica de mestissatge i alegria a les reunions familiars.

En el meu cas, el meu marit és francés. Ens vam conéixer d’Erasmus fa 15 anys. Amb la qual cosa els meus fills són espanyols i francesos, depenent de qui pregunte. Manegen els dos idiomes amb una soltesa envejable i no entenen de fronteres, més enllà que en un país viuen els seus cosins i es menge més nata i menys paella. Ells van nàixer en una família on, quan van començar a parlar espanyol i francés, els deixàvem d’intèrprets en la taula del restaurant entre els seus dos avis… que ja llavors intentaven entendre’s parlant de política. Aquests xiquets no entenen la Unió Europea com la puguem entendre nosaltres. Per a ells França i Espanya són països veïns, com la Comunitat de Madrid i la Valenciana. Aqueixa sensació de pertinença és la mateixa que jo vaig tindre fa 15 anys quan vaig descobrir què significava ser europeu.

Per aquest motiu potser sempre haja pensat que no hi ha cap cosa que haja fet més per Europa que la beca Erasmus. Fa 15 anys vaig deixar per primera vegada la meua casa, el meu confort, el nucli familiar i em vaig anar a Dinamarca a estudiar. A créixer, a madurar, a ser jo de sobte. A descobrir que les fronteres són una cosa artificial que hem creat els humans per un tema de poder, i que hi ha coses com el Mediterrani que ens uneixen molt més que qualsevol altra qüestió cultural. Així és com un 20 d’agost vaig aterrar en una ciutat que no sabia ni pronunciar, Aarhus, en un país que, fins a quatre mesos abans, no era capaç de situar en un mapa. I això que tenia 22 anys i quatre anys de carrera de periodisme.

Sense parlar-ne gens d’anglés, vaig arribar a aquesta ciutat freda i ordenada. Sense amics, sense res més que l’adreça d’una valenciana i una tremenda il·lusió per convertir aqueix en el millor any de la meua vida. I així va ser. I ho va ser gràcies a la gran família europea que vaig fer, on no hi havia nacionalitats, sinó accents i capacitat de comunicació. Amb el meu anglés, anava fent amics per nacionalitats que controlaven més o menys l’anglés i l’accent del qual era més semblant al meu. Per aquest motiu el Mediterrani fora clau, no sols per les arrels culturals que ens uneixen, també per l’aprenentatge de segones llengües. Els francesos i grecs van ser sens dubte els que més ràpid vaig entendre. Els alemanys van arribar més tard. Amb ells vaig necessitar dos mesos d’adaptació a l’idioma. Els danesos, noruecs i finlandesos, un altre cantar. Massa bon accent. Amb ells, tres mesos. I els britànics i americans ja van arribar en l’últim semestre perquè no hi havia manera d’entendre’ns. No obstant això, amb tots ells, els somriures, l’alegria de veure’ns, la felicitat compartida d’uns mesos d’independència total, ens van portar a ser amics, a adaptar-nos els uns als altres per a forjar una amistat que encara dura 15 anys després, independentment d’on vinguérem. I en tots aquells, fins i tot, en algunes parelles va sorgir l’amor. Això va produir que aqueixes fronteres físiques es trencaren per sempre i que aprendre un idioma, una cultura o una forma de vida, fora el nostre pa de cada dia. No hi ha política que supere això, ni experiència tampoc. La beca Erasmus és el millor que s’ha inventat en aquest vell continent i una de les formes més evidents per a madurar, créixer i aprendre de tolerància.