Autors: Pau Rausell Köster (Econcult. Universitat de València)
Tony Ramos Murphy (Culturalink)
Setembre 2020
Des de fa tres dècades es ve configurant un canvi global. Hi haurà guanyadors i perdedors, i si la UE no vol estar definitivament entre aquests últims ha de decidir si aspira a ser un agent del canvi o suportar-lo passivament.
La crisi de la COVID-19 han accelerat les tendències del desordre del món multipolar que ha succeït a l’ordre bipolar de la guerra freda: el declivi de l’hegemonia EUA, l’ascens continuat de la Xina com a potència global i la deriva d’Europa que no aconsegueix superar la frustració del somni europeu de 1989. No hi ha dubte que la UE ha quedat bandejada en la disputa pel predomini global.
Les opcions per a Europa semblen reduir-se a ser: espectador i espai del foc creuat entre els EUA i la Xina; soci subaltern dels EUA; o potència activa, encara que afectada a les dinàmiques globals, que puga retindre certa autonomia i exercir alguns graus de llibertat.
Per a recompondre’s com a actor geopolític no dependent, les alternatives d’Europa són limitades. En les principals tecnologies, la Xina està al capdavant (5G, AI, …) mentre que els EUA conserven la seua condició de potència militar i la seua posició financera preeminent. De fet, «el significat, el discurs i el sentit» són l’únic avantatge competitiu que pot posar Europa sobre la taula global. El 16 de setembre, Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea declarava: «El nostre projecte no és només mediambiental o econòmic; ha de ser un nou projecte cultural per a Europa. Cada moviment té la seua pròpia manera de veure i sentir. I necessitem donar al nostre canvi sistèmic una estètica pròpia i distintiva…»
La cultura i la creativitat depositades en el patrimoni i projectades en les arts vives, l’educació i les pràctiques de la ciutadania són l’avantatge competitiu d’Europa en un món global. Però en aquesta arena no està sola. Els EUA han estat invertint en els sectors culturals i creatius des de fa dècades tant com sectors estratègics de l’economia com eines per a afirmar la seua presència a nivell mundial. La Xina (però també Corea del Sud i l’Índia), per part seua, des del començament de segle, ha estat realitzant inversions multimilionàries en aquests mateixos sectors amb l’objectiu d’incrementar el seu potencial econòmic i el seu «soft power».
Hui sabem de la capacitat d’afectar-nos de la creativitat, les arts i la cultura, des de les experiències i els valors, cognitivament, estètica o espiritual; de transformar la nostra dimensió individual, social, ciutadana, econòmica o política, i influir en el nostre sentit de pertinença, d’identitat, de construir el nostre capital social; d’alimentar el coneixement que ens dota d’autonomia, reforçant la nostra capacitat de mirar críticament al nostre entorn; de conformar la nostra sensibilitat i la capacitat d’obtindre valor del gaudi estètic; d’amplificar les nostres capacitats expressives i comunicatives. Això és, de satisfer els nostres drets culturals a ser, participar i comunicar, promovent el desenvolupament individual i social, ampliant els nostres graus de llibertat i reforçant la nostra dignitat. Però a més ja sabem, des de l’evidència científica, que la dimensió dels sectors culturals i creatius té efectes sobre la productivitat, la propensió a la innovació, la humanització i adaptació del model tecnològic, la salut i el benestar de la ciutadania i el seu compromís amb els valors compartits, la resiliència i la capacitat de creixement d’un sistema econòmic.
És per això que la resposta europea és també la clau per al futur de la cultura i la creativitat, i en aquest sentit hem de dir que els senyals no són només foscor, també hi ha indicis lluminosos. Com assenyalem en altres textos, cal reconéixer que la UE ha reaccionat amb notable celeritat donat el seu paquidermisme habitual, i planteja una estratègia inèdita que al nostre parer va una mica més enllà de la simple reacció als efectes immediats de la catàstrofe sanitària. El programa Next Generation EU, com assenyalen alguns analistes, és en veritat «una nova generació de polítiques per a una nova UE». També el programa REACT-EU suma a les assignacions ja pressupostades per al període 2021-2027 adoptant criteris de distribució entre els països segons el seu nivell de prosperitat i els efectes socioeconòmics de la crisi. En tots dos programes la referència als sectors culturals apareix explícitament (entre altres 14 sectors objectius, com la salut, el tèxtil, el turisme o la construcció)
Una nova política cultural europea ha de ser dissenyada per a ajudar la cultura a funcionar com un facilitador, un agent de transformació que oriente una Europa il·lustrada i apoderada; conformant una comunitat amb valors compartits que ens doten de capacitats complexes per a resoldre els grans reptes als quals ens enfrontem com a éssers pensants i sensibles, dones i homes lliures. Com s’assenyala en el Manifest per a una Política Cultural Moderna, «La política cultural contribueix a l’educació i l’emancipació de la ciutadania mitjançant la valorització de la imaginació, la creativitat i la sociabilitat».
Si volem ser una Europa més pròspera, més innovadora, més productiva, més intel·ligent i més justa, necessitem que molta més gent trobe oportunitats professionals en l’ampli camp de les professions culturals que no són només dramaturgues, actors, artistes visuals o intèrprets de violí, sinó també en són, tècnics de so, programadors de videojocs, maquetistes, escenògrafes, directors de centres culturals especialistes d’impressores 3D, restauradors, sastres, muntadors, ajudants de cambra o fotògrafes. Estem parlant de centenars de figures professionals l’objectiu de les quals és produir símbols, significats, sentit amb majors o menors dosis de bellesa, intel·ligència i sensibilitat.
L’anterior crisi de 2008 es va saldar amb una reducció dels recursos públics a la cultura, una fragmentació de les audiències, i una conseqüent fragilitat de l’activitat i precarització de les condicions laborals del món de la cultura i la creativitat. En aquest context va arribar la crisi de la COVID-19. Per això, la reconstrucció no pot limitar-se a mitigar o compensar els devastadors efectes de la pandèmia sobre els sectors culturals i creatius, un dels més castigats, per a retornar-los a la seua fragilitat prèvia. Hem d’entendre la situació com l’oportunitat per a atorgar a les activitats culturals i creatives d’una major centralitat en el model econòmic espanyol amb uns objectius clars i definits, sense perdre’ns en la vaga retòrica habitual.
Europa és conscient del valor de la cultura i en la comunicació i ja des del 2016 amb la declaració de la Comissió «Cap a una estratègia de la UE per a les relacions internacionals culturals», buscava fer de la UE un potent actor global, promovent la diversitat cultural i els drets humans, amb una acció centrada en tres eixos principals: donar suport a la cultura com un instrument per al desenvolupament social i econòmic sostenible; promoure la cultura i el diàleg intercultural per a unes relacions de pau entre comunitats; i reforçar la cooperació sobre el patrimoni cultural.
Com va assenyalar el president del Consell Europeu, Charles Michel, al final d’una recent cimera amb la Xina, «Europa és un jugador i no un terreny de joc». Creiem fermament que, només jugant intel·ligentment amb la cultura i la creativitat, Europa pot ser més que un limitat terreny de joc de les conteses globals.