Cap a un federalisme europeu

Autor: Esteban González Pons

Esteban González Pons

El projecte de la Unió Europea travessa un moment crític. La seua actual configuració i la seua lentitud burocràtica transmet la impressió de trobar-se estancada, de no avançar, de ser suficient per al consens dels governs nacionals i fins i tot excessiva per a un conjunt creixent d’opinions públiques nacionals.

La irrupció de la pandèmia va aconseguir el que no havia aconseguit ni la crisi migratòria ni la crisi financera. Posar d’acord als 27 estats membres per a tirar avant un Pla de Recuperació que, si tot ix bé, començarà a inundar de milions les nostres economies nacionals. No obstant això, que aquest Pla servisca per a reforçar el projecte d’integració europeu és cosa que està per veure. Si ho emprem per a invertir en educació, en tecnologia, en transformació digital, en robotització, en intel·ligència artificial, en emprenedoria… llavors servirà. Però, si els governs no ho prenen com un esforç de la Unió, sinó com un recurs pressupostari extraordinari, haurem obert la porta no a un procés federalista de la Unió Europea sinó a la descapitalització del propi projecte europeu en un moment en què la seua mera existència està sent qüestionada de llarg a llarg del continent per forces nacionalistes i populistes. A l’oest per aquells que enyoren la grandesa perduda i que troben en el proteccionisme una barrera amb què protegir-se de la globalització. I a l’est per aquells que impugnen la separació de poders, la llibertat de premsa i el respecte a les minories.

En aquests dies d’incertesa, amb una Unió Europea en profunda crisi d’identitat, és necessari que aquells que creem en el federalisme europeu fem un pas avant. Abans que el nacionalpopulisme es llance sobre el projecte d’integració europeu per a destruir-lo.

Certament, al nostre país poc se sap o es parla de federalisme europeu. Per a nosaltres, durant la Transició, Mercat Comú i Constitució van ser idees complementàries i connectades. Totes dues institucions preses juntes significaven democràcia, modernitat i prosperitat. En els 70, no aspiràvem a ingressar en el Mercat Comú tant per raons econòmiques (disposàvem un bon acord comercial) com per prestigi. Després de 40 anys de franquisme, necessitàvem aqueix reconeixement per part dels nostres veïns. Pertànyer al club europeu era ser acceptats com una democràcia equivalent a qualsevol altra a l’Europa occidental.

Per aqueixa actitud admirativa cap als socis fundadors amb què vam ingressar en el Mercat Comú, és pel que fins a hui hem mirat amb por reverencial a allò que les institucions europees diguen sobre Espanya. N’hi ha prou amb consultar l’últim Eurobaròmetre on es recull que els espanyols confien més a la Unió Europea que en el Govern d’Espanya, en el Congrés dels Diputats o en el Poder Judicial. Els espanyols fora de la Unió Europea o sense ella sentiríem que hem perdut la meitat de la nostra Constitució, ens veuríem orfes i desprotegits. En cert sentit la Unió Europea és un allunyament del guerracivilisme patri. Però fora dels marcs geogràfics del nostre país, la Unió Europea és també un allunyament del guerracivilisme continental que per dues vegades ens va sumir en la misèria.

De què parlem llavors quan parlem de federalisme europeu? Per dir-ho d’una manera senzilla, parlem d’aspirar al fet que els Estats europeus puguen integrar-se més i millor, en una estructura federal, democràtica, plural, plenament respectuosa amb la diversitat religiosa i cultural, que sostinga drets equivalents, obligacions i prestacions educatives, sanitàries i socials per a tots els seus ciutadans, i a la qual puguem anomenar els Estats Units d’Europa. I raons històriques, culturals i econòmiques, n’hi ha per a això.

Històricament som europeus abans que cap altra cosa. Si un historiador de dins de dos mil anys, el temps que ens separa a nosaltres mateixos de l’emperador Augusto i de l’Imperi Romà, té la bondat de mirar-nos com nosaltres mirem al passat, difícilment es recordarà de si érem holandesos, italians o espanyols. Directament ens dirà europeus.

Ja en 1796 deia Edmund Burke que cap europeu podia sentir-se un exiliat enlloc d’Europa. I ho és de veritat. Ens separen els idiomes, però ens uneix tota la resta. Segons Burke, els europeus compartim la religió cristiana, el dret romà i la tradició germànica. Actualitzant aqueixa afirmació, podríem dir, que la identitat europea es funda en una història col·lectiva, el laïcisme comú, el cristianisme de fons compartit, la cultura que creix alhora, el dret universal, un mateix diàleg filosòfic, característiques socials molt pròximes i idèntics principis i valors polítics. Existeix una manera de vida europea? Al meu entendre, clarament sí. I no és excloent ni està tancada. Existeix una identitat comuna europea, que no és substitutiva, sinó complementària de les nostres diferents identitats nacionals. Perquè si puc sentir-me valencià i espanyol, puc sentir-me valencià, espanyol i europeu, igual que un ciutadà de Munic pot sentir-se bavarés, alemany i europeu.

L’aspiració als Estats Units d’Europa està per tant justificada per raons històriques, polítiques i culturals. Però si fins i tot això resultara poc, també ho està per raons econòmiques. I en donaré algunes dades.

Ens agrada imaginar-nos com un gran continent, perquè a més apareixem en el centre dels mapes. Però en realitat som el continent més xicotet del món, i en els mapes dels Estats Units o de la Xina, apareixem relegats en una cantonada. Els europeus representem el 7 % de la població en el planeta, produïm el 25% del PIB mundial, i, no obstant això, consumim el 54% de la despesa social global. En conjunt, representem una potència econòmica i social. Però en les pròximes dècades el nostre poder econòmic disminuirà dràsticament fins a tal punt que cap país europeu, ni per grandària ni per PIB, continuarà sent membre del G7. Passarem d’aqueix 25 % al 15 % en 10 o 15 anys. Ni tan sols serem grans quant a demografia. Actualment, representem el 7 % de la població mundial. Dins de 80 anys, a penes serem el 4 %. Cap país de la Unió Europea, per gran que siga, podrà sobreviure en el tauler de les grans regions econòmiques del planeta.

En altres paraules, som el continent més xicotet, estem perdent influència en l’economia global i cada vegada som menys. Com una vegada diguera l’antic president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ara mateix només hi ha dos tipus de països a Europa. Els que són xicotets, i el que no saben encara que són xicotets.

En un moment tan crucial de la història com el que ens ha tocat viure, amb una pandèmia global que amenaça no sols la nostra salut sinó la supervivència del nostre model de benestar i a les portes de, la que potser siga, la pitjor crisi econòmica des de la fi de la Segona Guerra Mundial, els europeus hem de ser capaços, una vegada més, de deixar a un costat les nostres diferències nacionals i treballar pel bé comú. Cal defensar a la Unió Europea no per la política agrària, o per l’Erasmus o pel tractat de Schengen, sinó perquè la Unió Europea és l’única cosa que s’interposa entre nosaltres i un continent de nou amenaçat per la divisió i la guerra.

Donades les actuals circumstàncies, és necessari fer un pas avant com uns altres ho van fer en el passat. En 1849, Víctor Hugo, que a més d’insigne escriptor era un reconegut europeista, va pronunciar un famós discurs en què va dir «Un dia vindrà en què no hi haurà més camps de batalla que els mercats que s’òbriguen al comerç i els esperits que s’òbriguen a les idees. Un dia vindrà en què les bales i les bombes seran reemplaçades pels vots, pel sufragi universal dels pobles, pel venerable arbitratge d’un gran senat sobirà que serà a Europa com és el parlament a Anglaterra, com és la dieta a Alemanya, com és l’Assemblea Legislativa a França. Un dia vindrà que el que veurem aquests dos grups immensos, els Estats Units d’Amèrica i els Estats Units d’Europa, situats al davant un de l’altre, tendint-se la mà sobre les mars, intercanviant els seus productes, el seu comerç, la seua indústria, les seues arts, els seus genis, netejant el planeta, colonitzant els deserts, millorant la creació».

No en podria estar més d’acord. Perquè en el procés d’integració europeu pesa tant el nostre passat comú com la nostra voluntat de romandre units. Ho diré amb una sola frase: Ser federalista europeu és voler que Europa siga també el nom de la meua pàtria.